(Obituari publicat a La Vanguardia el 7 de gener de 2013)
Enric Badal Aicard. 31 d’octubre de 1913 – 24 de desembre de 2012
Ha marxat, amb 99 anys, Enric Badal, conegut com el senyor Badal. Nascut al barri de Gràcia, mestre per vocació i membre de la Federació de Joves Cristians de Catalunya, en tornar de la guerra civil, en aquella Barcelona grisa de 1939, fundà les escoles Virtèlia -juntament amb dos amics, Joan Duran i Josep Jordi Llongueres-, una escola situada en un palau de la Via Augusta de Barcelona.
A les escoles Virtèlia hi estudiaren els fills de moltes famílies i sagues barcelonines, com els Mayor Zaragoza, els Maragall, els Roca, els Bassat, els Bofill, els Robert de Ventós, Josep Ferrussola, Joan Cristòfol Garrigosa, Daniel Giralt-Miracle, els Llovet, o els Bonet Armengol, entre molts altres. L’escola es va saber moure entre l’ambigüitat franquista i el sentiment catalanista, fent que en algunes ocasions, fos denunciada al règim. El seu pati seria un dels primers llocs a Barcelona on es ballarien sardanes, barrejant alumnes de les escoles i nois i noies d’altres centres reunits després de classe a la Confraria de la Mare de Déu de Montserrat de Virtèlia, un centre de formació catòlica i catalanista, fundada el 1944. Per la Confraria també van passar joves com Jordi Pujol, Josep M. Ainaud de Lasarte o Antoni M. Badia i Margarit.
Les escoles Virtèlia i la Confraria van ser la vida d’Enric Badal, i repassar la historia d’aquestes dues institucions és veure la manera de ser i fer d’un dels seus fundadors. Casat amb Montserrat Valls, professora de belles arts a les escoles, dibuixant i pintora, van tenir tres fills (Miquel, Montse i Enric). Les escoles van tancar finalment el 1995, quedant el nom de les escoles associat a l’escola de música agregada al Centre Cultural del CICi dirigida actualment per la filla d’Enric Badal.
Estava acostumat a escoltar, a observar el jove que tenia al davant i guiar-lo, en la mesura de les seves possibilitats, fins el que Baltasar Gracián anomenà a la seva obra El Criticón “el palau de Virtèlia, el palau de la virtut”. Aquesta havia estat la seva professió. La relació mestre-alumne que ell dominava amb elegància i respecte és la que ha marcat la seva vida. I és que hi ha mestres que viuen pels alumnes, i així el recordaran tots els qui l’hagin conegut.
Era un home humil, prudent i pacient, i dominava el llenguatge amb ironia i intel·ligèngia. Tenia les quatre virtuts cardinals per bandera i sense dir-ho, la seva vida ha estat el camí per recorrer-les: Prudència, Justícia, Templança i Fortalesa.
Citava sempre els clàssics, i en una conversa, resumia així la seva filosofia de vida: “Humilieu-vos, feu-vos petits, que només els humils poden entrar a Virtèlia. I els protagonistes del llibre gràcies a la humilitat van entrar al Palau de la felicitat i la virtut… Perquè l’aspiració de l’home és anar a un altre lloc. Estic ben empapat de que l’home no és d’aquest món”. Tan de bo ara sí hagi arribat al palau encantat de Virtèlia, el palau de la virtut i la felicitat, i també de la immortalitat.